Article de Conxa del Ruste, Secretaria del Bloc de Pego l'Atzúvia i les Valls.
Fins ara semblava que el govern de l’Estat estava evitant tocar ni de lluny el sistema de seguretat social, base del nivell d’estat de benestar que hem aconseguit fins al moment. Ara ja s’ha obert la caixa dels trons i es despenja amb un retoc important al sistema de pensions públiques amb la finalitat, suposem, de tapar la boca al sistemes financers, a la banca, i a alguna que altra organització internacional que sempre opina que les pensions s’han de reduir. Ara, fins i tot, han de retre comptes davant del Financial Times. Això ho fa un govern d’un partit progressista, d’esquerres, obrer....encara sort!
El govern estatal, recolzat en intervencions anteriors des d‘Europa pel Partit Popular Europeu, del qual el PP espanyol forma part, ha proposat la reducció de les pensions a Espanya per garantir la solvència del sistema. En teoria el sistema de Seguretat Social es col·lapsarà en un breu termini de temps, si no es desenvolupen les mesures que estan proposant-se de forma quasi unànime. Malauradament, cada vegada que passem per una situació de crisi econòmica s’esgrimeixen els mateixos arguments i fins i tot dades semblants. La qüestió es que estes prediccions apocalíptiques se sustenten en dades i opinions totalment discutibles.
Cal tenir en compte que la Seguretat Social mobilitza una quantitat enorme de diners, que en la seua major part està fora de l’abast de Caixes, Bancs i companyies d’assegurances privades. Estos diners són atractius per al sector financer, per això este sector sol estar darrere de les protestes que demanen la privatització de la Seguretat Social basant-se en la seua suposada inviabilitat. El mateix sector de la banca, que defensa la pujada de la edat de jubilació, ha estat el primer a jugar a les contradiccions, ha utilitzat les prejubilacions com a mesura laboral per a reduir plantilles. Este és un tema que si que caldria debatre en profunditat, i no està en l’agenda de ningú fer-ho.
Personalment jo, que ja passe dels quaranta anys, he viscut diferents moments en què l’apocalipsi anava apropant-se al nostre sistema de Seguretat Social i la seua viabilitat futura,sempre segons les informacions que vessava premsa neoliberal, encara tan vigent. Van ser les onades de persones immigrants que van vindre a treballar amb nosaltres per diferents motius, però també a deixar els seus impostos i les seues cotitzacions, les que ens van salvar l’última vegada, elles, més l’augment de la productivitat, i d’altres coses que ningú té en compte quan fa projeccions de població i de desenvolupament a mig termini. Perquè quan un estat travessa una bona època en termes econòmics, augmenta la productivitat i la seua riquesa ,per tant es cotitzen quantitats majors, i a més a més, es genera ocupació i augmenta el nombre de persones que ingressen directament al sistema.
Diuen les mateixes ments pensants de sempre, que l’edat mitjana de la població augmenta ostensiblement any rere any. Això no vol dir, com volen fer-nos creure, que la persona que hui arriba a viure noranta anys, arribaria, en cas de viure en un futur pròxim, als cent de vida amb el consegüent augment de les pensions públiques, sinó que, contrariament el que vol dir és que minvarà la mortalitat infantil i juvenil i, per tant, el període de cotització de cada persona serà més llarg, cosa que es traduirà en un estalvi de pensions d’orfandat, de viudetat, favor de familiars. i a la vegada, la gent que viu més, treballa i cotitza, per la qual cosa genera més ingressos al sistema.
D’altra banda, ningú pot dir que el Sistema de Seguretat Social pot estar a prop de la bancarrota, per una senzilla raó, és un pilar fonamental d’aquest Estat, d’aquest país, una conquesta del nostre xicotet estat del benestar -dic xicotet perquè ací no ha arribat a desenvolupar-se en la mesura que haguera segut desitjable-, i encara que es menut ja estan intentant estavellar-lo. Com a part fonamental de l’Estat, el Sistema de Seguretat Social, no pot entrar en fallida perquè això significaria que l’Estat està igualment en fallida, i això seria un altre tema que no ens plantejem. Si arribara un moment en què no pogués subsistir amb les aportacions dels propis treballadors i empresaris, l’Estat hauria d’estar a l’altura per a resoldre eixes mancances. O és que l’estat només resol els problemes de la banca quan es veu al límit d’un precipici per haver arriscat massa i haver obtingut beneficis desmesurats per a uns pocs amb la seua gestió? És que les pensions no serien mereixedores d’eixes mesures de salvament, donat el cas? Hem de suportar sense queixa les ajudes a la banca via pressupostos per a què després de ser salvat, el sistema financer recomane fortes rebaixes socials com a mesura per a eixir de la crisi?
Segons totes les veus que semblen tindre eco als principals mitjans de comunicació, la reforma del sistema de pensions és inevitable, com era inevitable insuflar una quantitat desmesurada de diners a la banca perquè no fera fallida després d’haver aplicat abusivament una política de prejubilacions que ara critiquen (pobrets!). De part de qui estem? Volem que els diners que paguem, sobre tot la classe mitjana, formada per dones i homes autònoms, xicotetes empreses, assalariats i assalariades, sobre qui recau la major part de la càrrega impositiva, vaja en futurs moments de crisi a salvar la banca? O que puga servir si és el cas, que no té per què, per a garantir un sistema de pensions digne? Volem nosaltres, treballar i cotitzar 2 anys més (això no és problema de la banca, que gestiona conforme vol les prejubilacions, no al 65, si no ni més ni menys, que als 50 anys) o preferim que s’estudien mesures de finançament que no impliquen l’augment de l’edat ni la rebaixa de les baixes reguladores de les pensions?
La meua resposta està clara, com es pot comprendre. No podem suportar de braços plegats, que aquesta crisi, provocada per l’avarícia dels bancs, l’especulació, la falta de control del sistemes financers globalitzats, acabem pagant-la les mateixes persones de sempre, i ells, es queden tan frescos.
El govern estatal, recolzat en intervencions anteriors des d‘Europa pel Partit Popular Europeu, del qual el PP espanyol forma part, ha proposat la reducció de les pensions a Espanya per garantir la solvència del sistema. En teoria el sistema de Seguretat Social es col·lapsarà en un breu termini de temps, si no es desenvolupen les mesures que estan proposant-se de forma quasi unànime. Malauradament, cada vegada que passem per una situació de crisi econòmica s’esgrimeixen els mateixos arguments i fins i tot dades semblants. La qüestió es que estes prediccions apocalíptiques se sustenten en dades i opinions totalment discutibles.
Cal tenir en compte que la Seguretat Social mobilitza una quantitat enorme de diners, que en la seua major part està fora de l’abast de Caixes, Bancs i companyies d’assegurances privades. Estos diners són atractius per al sector financer, per això este sector sol estar darrere de les protestes que demanen la privatització de la Seguretat Social basant-se en la seua suposada inviabilitat. El mateix sector de la banca, que defensa la pujada de la edat de jubilació, ha estat el primer a jugar a les contradiccions, ha utilitzat les prejubilacions com a mesura laboral per a reduir plantilles. Este és un tema que si que caldria debatre en profunditat, i no està en l’agenda de ningú fer-ho.
Personalment jo, que ja passe dels quaranta anys, he viscut diferents moments en què l’apocalipsi anava apropant-se al nostre sistema de Seguretat Social i la seua viabilitat futura,sempre segons les informacions que vessava premsa neoliberal, encara tan vigent. Van ser les onades de persones immigrants que van vindre a treballar amb nosaltres per diferents motius, però també a deixar els seus impostos i les seues cotitzacions, les que ens van salvar l’última vegada, elles, més l’augment de la productivitat, i d’altres coses que ningú té en compte quan fa projeccions de població i de desenvolupament a mig termini. Perquè quan un estat travessa una bona època en termes econòmics, augmenta la productivitat i la seua riquesa ,per tant es cotitzen quantitats majors, i a més a més, es genera ocupació i augmenta el nombre de persones que ingressen directament al sistema.
Diuen les mateixes ments pensants de sempre, que l’edat mitjana de la població augmenta ostensiblement any rere any. Això no vol dir, com volen fer-nos creure, que la persona que hui arriba a viure noranta anys, arribaria, en cas de viure en un futur pròxim, als cent de vida amb el consegüent augment de les pensions públiques, sinó que, contrariament el que vol dir és que minvarà la mortalitat infantil i juvenil i, per tant, el període de cotització de cada persona serà més llarg, cosa que es traduirà en un estalvi de pensions d’orfandat, de viudetat, favor de familiars. i a la vegada, la gent que viu més, treballa i cotitza, per la qual cosa genera més ingressos al sistema.
D’altra banda, ningú pot dir que el Sistema de Seguretat Social pot estar a prop de la bancarrota, per una senzilla raó, és un pilar fonamental d’aquest Estat, d’aquest país, una conquesta del nostre xicotet estat del benestar -dic xicotet perquè ací no ha arribat a desenvolupar-se en la mesura que haguera segut desitjable-, i encara que es menut ja estan intentant estavellar-lo. Com a part fonamental de l’Estat, el Sistema de Seguretat Social, no pot entrar en fallida perquè això significaria que l’Estat està igualment en fallida, i això seria un altre tema que no ens plantejem. Si arribara un moment en què no pogués subsistir amb les aportacions dels propis treballadors i empresaris, l’Estat hauria d’estar a l’altura per a resoldre eixes mancances. O és que l’estat només resol els problemes de la banca quan es veu al límit d’un precipici per haver arriscat massa i haver obtingut beneficis desmesurats per a uns pocs amb la seua gestió? És que les pensions no serien mereixedores d’eixes mesures de salvament, donat el cas? Hem de suportar sense queixa les ajudes a la banca via pressupostos per a què després de ser salvat, el sistema financer recomane fortes rebaixes socials com a mesura per a eixir de la crisi?
Segons totes les veus que semblen tindre eco als principals mitjans de comunicació, la reforma del sistema de pensions és inevitable, com era inevitable insuflar una quantitat desmesurada de diners a la banca perquè no fera fallida després d’haver aplicat abusivament una política de prejubilacions que ara critiquen (pobrets!). De part de qui estem? Volem que els diners que paguem, sobre tot la classe mitjana, formada per dones i homes autònoms, xicotetes empreses, assalariats i assalariades, sobre qui recau la major part de la càrrega impositiva, vaja en futurs moments de crisi a salvar la banca? O que puga servir si és el cas, que no té per què, per a garantir un sistema de pensions digne? Volem nosaltres, treballar i cotitzar 2 anys més (això no és problema de la banca, que gestiona conforme vol les prejubilacions, no al 65, si no ni més ni menys, que als 50 anys) o preferim que s’estudien mesures de finançament que no impliquen l’augment de l’edat ni la rebaixa de les baixes reguladores de les pensions?
La meua resposta està clara, com es pot comprendre. No podem suportar de braços plegats, que aquesta crisi, provocada per l’avarícia dels bancs, l’especulació, la falta de control del sistemes financers globalitzats, acabem pagant-la les mateixes persones de sempre, i ells, es queden tan frescos.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada